¿Qué tienes debajo del sombrero?

Aquest documental de la Lola Barrera i l’Iñaki Peñafiel explica la vida de Judy Scott, una escultora nord-americana de 62 anys a la que li arriba el reconeixement internacional després d’haver estat 36 anys internada en una institució psiquiàtrica. La Judy té la Síndrome de Down i és sordmuda, i la seva història (narrada al documental per la seva germana bessona Joyce) és una mostra de com l’art es pot convertir en un mitjà de comunicació.

Al vídeo mostren l’associació Creative Growth Art Center (situada a Califòrnia), un centre que el que fa és proporcionar els medis necessaris per a desenvolupar la creativitat a totes les persones que hi acudeixen; promouen l’art com una eina de comunicació.

És un documental molt impactant, on es pot veure a un grup de persones que el que volen és trobar-se a elles mateixes, comunicar-se dins un món que a vegades els supera.
La Judy, que no havia estat ben atesa durant els anys que va estar interna en un psiquiàtric, va fer moltes millores quan va començar a anar al centre. La seva capacitat comunicativa va evolucionar, i ella era més feliç; més conscient del que passava la seu voltant.
Era independent i autodidacta. Durant divuit anys va fer escultures utilitzant objectes que trobava, i els ajuntava uns amb els altres lligant-los amb diferents fils i teixits; mostrant la seva única i personal visió. Ningú no sabia què era el que volia transmetre realment; ella era una “outsider artist”, el que buscava és expressar-se. I actualment les seves obres es poden trobar a diferents museus d’arreu del món.

Fa reflexionar sobre l’aïllament que poden sentir les persones amb una discapacitat, i com a través de l’art poden trobar una manera de fugir i d’una manera o altre de restaurar la comunicació. Crec que un molt bon exemple d’aquest fet és la resposta d’un dels artistes del centre, en Donald Mitchel, que dibuixa sistemàticament moltes persones a totes les seves obres i que quan li pregunten “per què dibuixes a tanta gent?” ell respon “estic intentant perdre’m”. Aquesta resposta fa que t’adonis que si que saben la finalitat de les seves obres; tenen un objectiu concret.
És molt sorprenent també el lligam que es crea entre les persones que treballen al Creative Growth Center; els artistes i ells desenvolupen una comunicació molt especial, fruit de tants anys de convivència diària.

Crec que és un documental que val molt la pena i que m'ha fet reflexionar molt. No he pogut trobar-lo per poder veure'l un altre cop, però aquest enllaç porta al tràiler del vídeo, i també he trobat interessant la pàgina web del Creative Growth Art Center; ja que mostren les seves activitats, la seva història i quins són els seus objectius.